L’Olot Deportivo i altres precedents (1912-1921)
A Olot, les primeres lliçons de futbol es van donar el 1902, al Triai. Van ser a càrrec del capità Joaquim Peris de Vargas, que era germà del comandant del batalló que hi havia a la ciutat. Peris de Vargas, un militar que va donar suport al Cop d’Estat de 1936, va acabar essent un president molt autoritari i molt rebutjat del FC Barcelona. Abans de tot això, l’any 1912, va convidar el seu amic Joan Gamper, president del club blaugrana, a estiuejar a Olot.
Aquell estiu, amb el patrocini de Gamper, es va fundar l’Olot Deportivo. Aquest equip, un precedent de la UE Olot, va disputar el seu primer partit contra un Barcelona en el que, entre d’altres, es va alinear Paulino Alcántara, el jugador d’origen filipí anomenat “trencaxarxes”, el primer crack de la historia barcelonista. Aquest primer partit es va disputar als Desemparats.
El Olot Deportivo, que era considerat l’equip del Casino, va rivalitzar durant uns anys amb els carlins del Sport Club, l’equip dels Catòlics. Aquesta rivalitat va suposar que un i altre equip anessin a fitxar fora d’Olot. Un dels que va ser fitxat va ser Antoni Mota que, provinent de l’històric Palamós, va jugar amb el Sport Club. Mota, un home de futbol, acabaria essent el president fundador de l’Olot. El fitxatge de més impacte va ser el d’Henry Thomas Allack, que va ser entrenador de l’Olot Deportivo i del Sport Club. Era germà de Frank Alber Allack, un anglès que el 1911 va fer una gira per Catalunya amb el Plumstead i que va acabar jugant amb l’Espanyol i el Barcelona.
Els anys següents, a la ciutat, va anar apareixent equips: el Sporting Club, el Renaixement, l’Agrupació Sport Olot… A tot arreu es jugava a futbol: als Desemparats, al Triai, a les Feixes, a les Escoles Pies o al Casal Marià. La mainada fins jugava a la Plaça Major.
Olot Futbol Club (1921-1939)
Durant anys, a la ciutat, proliferen els equips de futbol. L’any 1920 era clar, però, que Olot necessitava un gran equip que el representés. El referent del Girona o del Figueres posaven en evidència aquesta mancança. Amb aquest objectiu, un grup d’aficionats encapçalats per Antoni Mota, Lluís Bassols i Josep Rossell van fundar l’Olot Football Club. Aquest equip va debutar el 30 d’octubre de 1921 jugant contra l’Agrupació al Camp del Casal Marià.
El dia 1 d’octubre de 1922, després de molt treball voluntari de jugadors, directius i aficionats, es va inaugurar el Camp de l’Estació. Durant els anys vint i trenta, i fins a la Guerra Civil, per aquest camp hi van passar tots els equips de les comarques gironines. Per Festes del Tura no era gens rar tenir la presència del FC Barcelona i el RCD Español. El mític porter Ricard Zamora va amenitzar també algun patit de festa major.
Durant tots aquests anys, segurament per aquella identificació que havia començat l’any 1912 amb el FC Barcelona, l’Olot FC va anar blaugrana. Aquesta identificació es va accentuar a partir que el Barcelona es converteix en un referent democràtic i de catalanitat. A principis dels trenta, l’Olot es mou en el marc de la filosofia del “Esport i Ciutadania” que des del diari “La Rambla” marcava qui seria el president blaugrana, Josep Sunyol. Jordi Domènech, jugador i futur president de l’Olot, era el corresponsal de “La Rambla” a la ciutat.
La Unión Deportiva Olot (1939-1977)
La guerra i la postguerra van suposar un gran trasbals per a l’Olot. Les autoritats franquistes van voler eradicar completament la identificació amb el Barcelona i amb qualsevol referència catalanista. I, com a tants altres equips, li van canviar el nom. L’Olot, amb la voluntat de ser un club poliesportiu més enllà del futbol, va passar a anomenar-se Unión Deportiva Olot. L’any 1939, els colors de l’equip, que fins aleshores eren blaugranes, es van canviar pel blanc. L’any 1956, gràcies a una campanya a la premsa local, es va aconseguir abandonar aquest color imposat, però no es va retornar al blaugrana de la fundació, sinó al vermell i blau que avui tothom identifica com els colors de l’Olot.
Aquests van ser uns anys en què el futbol era al centre de la vida social i en què el partit del diumenge es convertia en el principal esbarjo de la setmana. Per aquesta raó i per l’evolució tècnica del futbol, el camp de l’Estació va quedar petit. Així, l’any 1955, durant la presidència de Germà Canalda, es va inaugurar l’Estadi Municipal. Són anys en els que la persona clau de l’equip ja és en Joan Agustí Reixach, en Manxa, unes vegades com entrenador, altres secretari tècnic o directiu. La temporada 1956-1957, l’Olot va ser campió de Tercera Divisió per primera vegada. El 1959 el club va signar el traspàs de Lluís Llorens al Reial Madrid de les cinc Copes d’Europa.
La dècada dels seixanta va començar amb la signatura d’un acord amb el RCD Español pel qual la UD Olot es va convertir gairebé en una mena de filial d’aquest equip barceloní. L’Olot tenia una gran plantilla i va jugar diverses promocions a Segona Divisió. La més recordada és la de la temporada 1966-1967, en què, després de quedar campió de Tercera Divisió, l’Olot va caure contra l’Alcoyano. Els millors jugadors d’aquesta generació, Jesús Morchón i Alfred Parés, van acabar fitxant per l’Espanyol.
La relació amb l’Espanyol es va acabar a finals de la temporada 1969-1970, quan, amb el president del club implicat en el cas Matesa —un dels escàndols més importants del franquisme—, els espanyolistes van incomplir les seves obligacions econòmiques amb els olotins. La UD Olot es va salvar de la desaparició gràcies a la junta gestora, encapçalada per Joan Agustí.
La Unió Esportiva Olot (1977-2005)
Després de la crisi de Matesa, els setanta van ser uns anys d’estabilitat en els quals el primer equip es va moure entre Primera Regional i Regional Preferent. L’any 1976, l’elecció del president del club es va plantejar, per primera vegada, a partir d’una votació democràtica de l’assemblea de socis. La mateixa assemblea que, l’any 1977, va decidir catalanitzar el nom del club, que a partir d’aleshores es va convertir en la Unió Esportiva Olot.
A finals de la dècada del setanta, l’Olot va pujar a la Tercera Divisió, i la temporada 1982-1983, amb un equip ben bé del territori, amb jugadors excepcionals com Miquel Soler o Albert Forcadell, es va tornar a guanyar el campionat d’aquesta categoria. Tots dos jugadors van fitxar més tard per l’Espanyol, i Soler faria una prolífica carrera pels principals equips de la Lliga espanyola. L’èxit de l’equip, però, va ser un miratge que aviat es va esvair.
A finals de la temporada 1983-84, com en els pitjors temps, la Unió Esportiva va patir una crisi que semblava que podia fer desaparèixer l’entitat. Unes reformes a l’Estadi i unes subvencions que no van arribar van fer que les claus del club acabessin al despatx de l’alcalde d’Olot, que va impulsar una nova junta. Els anys vuitanta i noranta van ser, com deia la premsa, un “ara caic, ara m’aixeco”: poca gent al camp i poca assistència a les assemblees de socis. Fins i tot, l’any 1991, l’Olot va ser filial de la UE Figueres. L’equip es va moure entre la part baixa de la Tercera Divisió i la Primera Catalana. L’any 1996 l’entitat va celebrar el 75è aniversari.
La temporada 2004-05 es va acabar amb l’Olot patint una greu situació social i esportiva. Sense instal·lacions públiques adequades no es podia desenvolupar el futbol de base. Es va perdre la categoria i la xifra de socis era molt baixa. La crisi només es va poder salvar gràcies a que el president Ramon Fontseca, va aguantar la complicada situació, aportant-hi recursos. L’equip va competir, però, a Primera Territorial i va jugar en una de les categories més humils de la seva història. D’aquesta crisi en va sorgir el projecte actual.
El projecte actual (2005-2022)
A la temporada 2005-2006 es va iniciar el recorregut de la directiva actual de la UE Olot, que es va fonamentar en el futbol base i en un fort compromís esportiu, formatiu i social. Lluís Masias va ocupar la presidència les dues primeres temporades, i la següent (2007-2008), el va substituir Joan Agustí Alfara. El maig del 2011, després de tres ascensos consecutius, tots tres amb Nitus Santos a la banqueta i amb un equip ple de jugadors de la comarca, l’Olot va tornar a la Tercera Divisió.
Amb una estructura social renovada i amb noves instal·lacions que permeten desenvolupar el futbol base, el club, a càrrec de la junta liderada per Joan Agustí, va guanyar dos campionats de Tercera Divisió i va aconseguir romandre set temporades a Segona B. L’equip va pujar per primera vegada a aquesta categoria la temporada 2012-2013, amb Àlex Terma a la banqueta i després d’unes eliminatòries emocionants. Tres jugadors van acompanyar l’equip en tot aquest trajecte, des de Primera Territorial fins a Segona B: Jordi Freixa, Roger Vidal i Abel Solé. Aquest darrer va acabar disputant 437 partits amb la samarreta vermella.
Durant aquest període, la UE Olot desenvolupa un projecte de futbol que es defineix com a “social i sostenible”. L’any del centenari, el club té 31 equips de futbol base competitiu, escola de futbol, futbol femení, futbol social i futbol inclusiu. Un total de 450 jugadors i jugadores que, amb el cos tècnic, conformen un futbol base formatiu i competitiu. El club fa bandera de la defensa de la diversitat i vol que el 100 % de les persones s’hi puguin sentir inclosos.
Avui, la Unió Esportiva Olot fa bandera d’uns valors i uns compromisos que la singularitzen. Col·labora amb diverses entitats socials com Càritas, Integra, TEA Garrotxa o el Bang de Sang i teixits. És un club organitzat en una societat anònima esportiva (SAD) i una fundació. La seva direcció s’autoexigeix una gestió i una administració rigoroses, i es compromet a no generar dèficit. En l’àmbit federatiu, manté un clar posicionament a favor del futbol del territori i de la seva viabilitat. Així, s’arriba als cent anys amb un equip compost només per jugadors catalans i amb el lema “UN ALTRE FUTBOL ÉS POSSIBLE”.
Autor: Carles Llorens