Alfredo Parés, l’extrem que vincula l’Olot i l’Hércules
Alfredo Parés, olotí de 69 anys, pot presumir d’haver jugat a totes les categories del futbol estatal. Conversem amb un dels grans golejadors de l’Olot campió de Tercera el curs 1966/67, i que va militar tres temporades a l’Hércules, el nostre proper rival, on fins i tot va debutar a Primera Divisió.
Un jove Parés ja formava part de la plantilla de l’Olot que es va proclamar campió de lliga de Tercera Divisió la temporada 1966/67 i va disputar la promoció d’ascens contra l’Alcoià. “Entre Morchón i jo vam marcar 50 gols, 25 cada un”, recorda l’extrem garrotxí. Amb 17 anys ja havia debutat a la UEO, el club de la seva ciutat, i just després de fer la mili, als 23 anys, va marxar a l’Espanyol (Primera Divisió), on s’hi va estar tres campanyes amb una cessió al Sant Andreu entremig. “Com a anècdota, en un torneig a Màlaga vaig coincidir amb el Santos de Pelé, al qual vam guanyar per 3-1. No vaig jugar contra ells perquè acabava de fitxar però sí després contra un equip d’Argentina”. Amb els pericos, també va participar en una gira europea on es van enfrontar al Bayern de Munich de Beckenbauer, amb el qual té una foto que s’ha perdut pel camí. “Tu fas el més difícil però mai la fots a dins” li va dir una vegada José Emilio Santamaria, ex-central del Real Madrid i ex-seleccionador espanyol. Alfredo es considerava un extrem de la vella escola, “d’aquells d’arribar a la línia de fons i passar la pilota endarrera perquè el davanter remati la jugada”.
Un jugador amb vincles prou evidents amb l’actualitat més immediata de l’Olot, ja que del 1970 al 1974 va militar a l’Hércules. el proper rival a l’Estadi Municipal. En total, uns 80 partits al conjunt al alacantí amb dos anys a Segona A i l’últim, a Primera Divisió. “Com valoro aquella etapa? De conya, en guardo molt bon record. Em vam tractar molt bé, és un club collonut i un lloc ideal per anar a viure”. Jugadors coneguts del Barça com Eladio Silvestre o Josep Maria Fusté reforçarien l’Hércules en aquella temporada. L’any següent van inaugurar l’estadi del Rico Pérez però Parés va decidir fer les maletes cap a Tarragona, a Segona, on va tenir un any complicat. Just després, va passar pel Figueres, abans de tornar a casa i recalar a la Pinya i finalment al Mieres, en una lliga d’aficionats. “Sóc dels pocs que puc dir que he jugat a totes les categories del futbol” es felicita Parés. Ja en la recta final de la seva carrera, el va tornar a venir a buscar l’Olot, que aleshores competia en categories territorials, i on començava a despuntar un jovenet Àlex Terma. Alfredo també va fer d’entrenador dels juvenils, on va tenir a les ordres a Miquel Soler, el futbolista garrotxí més il·lustre. “Ja es veia que tenia unes facultats físiques brutals” recorda Parés.
Donem les gràcies a Pep Solés i a l’Associació d’Exjugadors de l’Olot per les gestions i al mateix Alfredo Parés per l’atenció. Ja ho sabeu, a la UEO, tenim el passat ben present!
